Una fugida contínua cap a la fantasia
Plorem desconsoladament.
Veiem el nostre infant en situacions que ens horroritzen: jugant al parc, els altres infants se’l volen treure del damunt.
Quan parlem amb ell, no es comunica, no ens contesta, és en el seu món. O bé, encara anys després de l’adopció, ens manifesta el seu rebuig tot i que ho fem tot per ell.
I tornem a imaginar com seria el nostre infant sense les seves limitacions. Jugant amb els altres amb un somriure, fins i tot liderant el grup. Explicant-nos de forma divertida –com ho fan els infants a les pel·lícules, com ho fa la seva germana neurotípica– què ha passat a classe. Fent cas i obeint el què li demanem. Deixant de mirar l’aparador quan a nosaltres ens va bé, perquè nosaltres hem de fer moltes coses. Cal anar a comprar. Cal rentar la roba. Cal netejar la casa. Cal fer els àpats.
Cal mantenir un ordre
Un ordre que veiem trontollar des de la impotència cada cop que ens topem amb la no-col·laboració del nostre infant… o la seva oposició total.
Especialment si entra en crisi.
O ho aturem tot perquè no entri en crisi.
Per què a mi?
I ens sentim impotents per tot allò que NO podem fer. Que NO va com volem. Que sembla ser accessible a tothom, menys a nosaltres.
A tothom, menys a nosaltres…. I per què a nosaltres?
Ja hi som. De la impotència a la gelosia, i de la gelosia, al victimisme.
Què hem fet per merèixer això?
On és la vida que havíem somiat, la vida que volíem, la que ens esperava just a la cantonada?
S’ha evaporat.
No ha existit.
No ha estat….
O bé….
La realitat, únic punt de partida útil
Aquí està!
La vida que ens esperava just a la cantonada és la que vivim.
La que compartim amb el nostre infant, amb la nostra família. Amb les nostres limitacions. Amb les limitacions del nostre infant.
I, també, amb les nostres possibilitats… i les del nostre infant. En el món que ens envolta, ple de possibilitats.
Que no són les possibilitats que havíem esperat, però que són… les possibilitats que són.
Però per veure les possibilitats que se’ns obren a cada instant, primer cal deslliurar-se de la tirania de la nostra vida imaginària. La vida que mai no vam arribar a tenir. La vida que només existeix en la nostra ment — o en les ments dels qui ens han escoltat.
Perquè per molt que ens dolgui la realitat…. és l’únic que tenim.
La realitat és l’únic punt de partida útil per anar construint la millor vida possible, per a nosaltres i per als nostres infants.
Estimar el fill que tenim
El nostre fill imaginari mai no ens abraçarà, mai no ens demanarà ajut, mai l’acompanyarem al metge, mai no se’ns adormirà als braços ni es menjarà l’entrepà que hem preparat.
Tot això és el privilegi del nostre infant real, el que sí que existeix, el que de vegades ens pega, el què es fa mal, el que ens acompanya en la vida que sí que tenim. Que sí que vivim.
El fill que ens repta a què l’estimem. El què nosaltres estimem.
Cada vegada que ens diem:
“Si la Clara no fos autista”
“Si el Roger no tingués la síndrome de Down”
“Si la Karen no m’estigués desafiant contínuament”
… som conscients que estem desitjant que siguin diferents de com són?
Som plenament conscients que aleshores no serien la Clara, el Roger ni la Karen?
Així com la vida imaginària desitjada ens roba la vida real, el fill ideal és el pitjor enemic del nostre infant real.
L’acceptació és la clau
La porta de la calma i l’alegria té molts panys. Entre els primers, hi ha l’acceptació.
Acceptar que el meu fill té dificultats?
Això seria rendir-me, Anna Rosa, podeu argumentar.
Jo ho he argumentat durant anys. Perquè he confós acceptació amb resignació. I són ben diferents.
Acceptar és entomar la realitat com a punt de partida. Resignar-se és considerar-la el punt d’arribada.
Acceptar implica obrir-se a qui som, on som, què hi ha… i estimar-ho. I actuar a partir d’aquesta realitat per fer-la créixer, aprofitant les oportunitats que contínuament se’ns obren per potenciar el desenvolupament òptim del nostre infant (des de la seva perspectiva) i el nostre.
No acceptar és posar el fill ideal per davant del real, és posar la vida que volíem pel davant de la que tenim.
No acceptar és estèril, perquè la fantasia infundada rarament és efectiva i ens posa en una situació de victimisme en què quedem a mercè d’allò que ens passa o de la validació dels altres.
Domar les resistències
Potser estàs a punt de dir prou.
NO veus cap futur per al teu infant ni per a tu. La teva vida ara és un infern. I jo aquí donant-te lliçons…
Però has arribat fins aquí perquè cerques una altra cosa. Perquè tu saps que la teva vida és l’única que tens. Que el teu infant és l’únic Roger, l’única Clara o l’única Karen que tens.
Tots parlem del procés de dol. De les etapes que ens va assenyalar l’Elisabeth Kübbler-Ross. Però al final acceptar que hem de passar per aquestes etapes no deixa de ser una creença més. I quedar-nos instal·lades en una d’elles, un recurs del nostre ego per no deixar anar el futur amb què s’havia identificat.
Per a mi, es tracta d’una qüestió pragmàtica. La vida que tinc és la que tinc. La puc passar consumida per les dificultats dels meus infants i els llocs on no podré arribar, o cercant entre les possibilitats que se m’obren a cada moment.
I he decidit que la vull viure des de l’alegria.
Reconciliar-nos amb les dificultats
L’acceptació ens permet observar el nostre infant tal com és i actuar per maximitzar la seva integració en el món.
L’acceptació ens dóna perspectiva per identificar les nostres necessitats. I ens dóna, així, l’oportunitat de satisfer-les.
L’acceptació desbloqueja els panys de la responsabilitat i del respecte.
Al final, tot depèn de tu.
Continuar aferrada a la vida que havies somiat: ets ben lliure de fer-ho.
O ser protagonista de la teva vida real. En aquest cas, el primer que et caldrà serà acceptar-la.
Però, com arribar a aquesta acceptació?
La pràctica de la Joia Interior –una eina molt potent amb què treballo en les sessions de coaching– potencia la nostra acceptació de dues maneres: ens permet observar com funciona la nostra ment, i ens ajuda a apreciar que la realitat mateixa és un miracle que es renova cada segon. Ens obre a la dimensió transcendent de tota cosa feta.
T’agradaria provar aquesta eina i començar aquest camí d’acceptació?
Regala’t una presa de contacte gratuïta i sense compromís
Si ets mare adoptiva o d’un infant amb dificultats i t’has sentit concernida, potser és el moment d’oferir-te un espai per a tu. El teu benestar és el millor regal que pots fer-te a tu i als teus.
T’acompanyo en sessions individuals a prendre consciència i adquirir eines per gaudir de la vida, tot i les dificultats.
Anna Rosa Martínez
671 51 17 11
Segueix-me a les xarxes socials. Fem comunitat!
0 comentaris