Com viuen la diversitat els joves adoptius i els fills de persones immigrades a Catalunya?

Quines són les dificultats amb què es troben? O les que els hi posem? Com les aborden?

Com a mare adoptiva de dos adolescents i coach professional és un aspecte en el qual seguir aprofundint, per entendre més els meus fills i per comprendre i acompanyar millor les mares d’aquests infants i joves.

 

Identitat i referents: com vivim la diversitat?

Dilluns 2 de Desembre vaig participar a la Jornada “Identitat i Referents: La vivència de la Diversitat Cultural”, impulsada conjuntament per la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania i per l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció. L’ICAA donava així continuïtat a les Jornades Post Adopció de 2018. Unes jornades que van ser apassionants, tal com vaig compartir amb vosaltres en aquest post.

Després d’una conferència introductòria —que malauradament em vaig perdre—, van venir dues taules rodones. La primera estava formada per joves que o bé havien arribat a Catalunya de molt petits amb les seves famílies immigrants, o que havien nascut aquí. La segona estava formada per persones joves i adultes adoptades internacionalment o bé adoptades nacionalment però nascudes d’immigrants.

No pretenc ara retransmetre tot allò que es va dir. En aquest fil de Twitter hi trobareu el recull que vaig fer d’allò que anaven explicant les persones adoptades en la seva taula rodona.

Maldaré, però, per fer-vos arribar allò que l’acte em va transmetre, com a mare adoptiva i com a coach. Que va ser molt. Sobre el racisme, i sobre l’adopció.

 

Lliçons de les persones immigrades i d’ètnia gitana

El racisme és en l’ull de qui mira. En l’ull de qui busca la diferència, i, si no la troba, s’estranya. Com aquell “no se’t nota” (que ets gitano) que ens compartia en Fernando Macías, professor i investigador de la UB, que indica que la definició d’un grup ètnic a unes característiques és una presó mental que els limita a aquelles característiques.

El Fernando Macías també ens va alertar de com rere la nostra expectativa que un jove gitano o fill d’immigrants estigui “integrat” s’hi amaga la pretensió oculta que hagi abandonat els trets culturals “atàvics” de la seva cultura d’origen.

 

El racisme és en l’ull de qui mira. En l’ull de qui busca la diferència, i, si no la troba, s’estranya.

 

El Mohammed el Amrani, comunicador i emprenedor social, va tocar un tema d’aquells que, un cop destapats, cauen pel seu propi pes: quan parlem d’immigrants de Segona, Tercera o Quarta generació… estem perpetuant la condició d’immigrants. Seguim contemplant aquestes persones en clau de la migració i no en clau de ciutadania.

Així mateix, el Mohammed ens va fer veure com amb la seva voluntat inclusiva, les “festes de la diversitat” o “festes de les cultures del món” representen una imposició als fills i filles d’immigrants a assumir la identitat d’un lloc d’origen amb el qual poden no sentir-se tan identificats. Una aproximació folklòrica de la qual no escapen molts infants adoptats internacionalment, sigui quin sigui el color de la seva pell.

Cap dels immigrants ni fills d’immigrants que formaven la taula considera que existeixin “comunitats” dels seus països d’origen. Cadascú de nosaltres pertany a nombroses comunitats segons els nostres interessos, va dir la Kadijatu Dem Nije, psicòloga i filla de pares gambians.

 

Catalunya no és un cúmul de col·lectius. En això, va ser unànime la taula.

 

El Fernando Macías va ser ferm en denunciar com la segregació de l’alumnat per l’èxit escolar dóna peu a justificar la visió segregada de la societat que propugna l’extrema dreta. Especialment quan són els factors econòmics els que dificulten l’èxit escolar dels immigrants… i dels infants i joves d’ètnia gitana.

Perquè els gitanos —els establerts a Catalunya fa segles, els arribats de la resta de l’Estat i els procedents de l’emigració més recents— segueixen sent “l’altre” en una societat amb una mirada que, de les diferències, en fa cotilles.

 

L’origen en l’adopció

Si el propòsit de l’ICAA era aprofundir en com l’origen condiciona l’experiència social dels joves adoptats internacionalment, he de dir que aquesta Jornada potser va ser reveladora d’una manera potser inesperada.

Dels quatre testimonis de les persones adoptades, només un es va centrar en l’impacte del racisme en la seva vida. Però tampoc.

Perquè el que la Montserrat Anguiano va compartir amb nosaltres, va ser el seu camí de descoberta de la seva negritud, i com la va anar abraçant i fent-la seva fins a incorporar-la plenament en la seva vida i en la seva obra artística. Una trajectòria en la qual el racisme hi ha tingut un pes, però que està articulada per la descoberta i la recerca de referents positius. És el llegat que vol oferir a  la seva filla.

I a les vostres filles negres. I a la meva.

 

Quan l’ètnia és el de menys

L’Anna Vicens i en Kopil Roca van compartir les seves històries de dolor. De dificultat. Cadascuna, diferent. En elles, però, els orígens no són tan importants.

L’Anna Vicens prové de Romania i externament res no evidencia que té un altre origen.

Per al Kopil, adoptat al Nepal, les cremades generalitzades en tot el cos que va patir per un accident, han estat les que han marcat la seva diferència. De fet, ja van dificultar molt que els pares adoptius de la seva germana el poguessin adoptar a ell. És difícil abastar la profunditat del dolor i també de la voluntat de superació de les seves històries.

Però, pel que fa a l’origen, em quedo amb una frase de l’Anna: “M’he adonat que absorbir els tòpics sobre Romania era una manera d’auto rebuig”. I també em quedo amb la decisió d’en Kopil de no operar-se més i acceptar en el seu cos els rastres que li queden de les cremades de l’accident. Una manera d’acceptar qui és i la seva història.

 

Ni catalana, ni índia…

Finalment, una magnífica Asha Miró es va emocionar revisitant la seva història com a persona adoptada a l’Índia l’any 1974. Primera sorpresa: només una escola de tota la ciutat la va voler com a alumna.

De la seva trajectòria vital l’Asha va destacar que aquí no se sent contemplada com una catalana més i que a l’Índia tampoc la veuen com una índia més. I com va ser el seu primer viatge a l’Índia, el que la va remoure de cap a peus i li va permetre, amb molta feina personal, tancar la seva ferida primària. A mi em va commoure la complicitat que l’Asha ens va transmetre tant amb la seva germana adoptada, també d’origen indi, com amb la seva germana biològica, ella sí, plenament índia.

 

De certeses i incerteses

La meva impressió després d’escoltar-los a tots és que —pel que fa als seus orígens o trets ètnics— les trajectòries de recerca i construcció de la identitat dels fills de la immigració i de les persones adoptades són ben diferents.

Els fills dels immigrants s’incorporen a la societat des de la certesa dels seus pares sobre la seva cultura d’origen, i faran espai per incorporar-se i incorporar les múltiples dimensions —cada cop més múltiples— de la nostra societat. Parteixen d’una certesa i n’incorporen una d’altra, cadascuna d’elles amb la seva pròpia fórmula.

Per als joves adoptats, en canvi, l’exercici és ben diferent. Ells han d’investigar més enllà de l’espai comú de la societat per arribar a uns origens incerts i, des d’aquí, construir una nova identitat amb què reincorporar-se a la societat. Perquè han estat, d’alguna manera, trasplantats. I perquè la seva càrrega de dolor —un dolor vinculat principalment a l’origen, però que es pot exacerbar en l’adopció— pot ser immensa.

Així doncs, quan parlem de racisme potser no arribem a ser conscients de tot allò que suposa pels adolescents i joves que —ja siguin fills d’immigrants com de pares adoptius— la construcció de la seva identitat, en una societat que, com comentava, sembla que només els accepta quan segueixen les pautes imposades de la integració.

Un procés de construcció que segueix en l’edat adulta, i unes dificultats que també.

 

Vacuna contra la uniformitat

El racisme avui potser no es troba tant al carrer com en els despatxos on se seleccionen currículums per a cobrir llocs de feina, en les immobiliàries i a les cases dels propietaris dels pisos de lloguer, als instituts i a les universitats. Quan es llegeix un nom, quan es veu una foto, en les converses entre professors…

Perquè encara ens trobem en el món d’“Adivina quién viene esta noche”. La majoria social que s’auto reconeix com a blanca “perdona” i “accepta” la persona amb un altre color… quan compleix tots els seus altres valors i expectatives. Quan és perfecta: universitària, emprenedora, disciplinada, amable, exitosa… Encara avui, sembla que només el Sidney Poitier és, amb prou feines, benvingut. Pots fallar en el color de la pell… en tant que destaquis en tota la resta.

Afortunadament aquí estan els fills dels immigrants i els joves adoptats per fer canviar el model. I no estan sols, perquè la diversitat no només és cultural o ètnica.

 

La diversitat també es presenta en les nostres capacitats, en la nostra autopercepció i orientació sexual, en la nostra salut mental.

 

La diversitat treu les societats de zones de confort favorables al status-quo. Obre els nostres caps i els nostres cors a noves realitats. Proporciona noves experiències, noves vivències. Atorga nous elements per al progrés. Obre horitzons.

Aquest en sí ja és un regal que ens fan els nostres infants diversos. Ens obren horitzons.

I nosaltres… què podem fer per ells? A banda de patir?

 

Acompanyar el procés identitari

Desenganyem-nos, els nostres fills i filles no ho tenen fàcil, i com a mares que estimem ens agradaria alleugerir tot el patiment de què poden ser objecte per la manca d’empatia de la societat, però també de tots els neguits interns que poden viure en la cerca d’aquesta identitat.

Com a mare, entenc el vostre patiment, que és també meu.

Com a coach us he de dir que aquest patiment no aportarà als nostres fills res de bo, ans el contrari, pot ser una altra dificultat afegida en el seu procés personal.

El millor que podem oferir als nostres adolescents i joves és l’acceptació de la realitat que viuen i la nostra serenor, per poder-los acompanyar amb respecte en el seu procés vital.

Els testimonis d’aquests joves ens recorden que, tot i les dificultats o, potser, a través de les dificultats, han esdevingut grans persones, fruit d’un intens procés personal.

Com a mares tenim una gran oportunitat. Preparem-nos per acompanyar-los i gaudir dels seus fruits.

 


Regala’t una presa de contacte gratuïta i sense compromís

Si ets mare adoptiva o d’un infant amb dificultats i t’has sentit concernida, potser és el moment d’oferir-te un espai per a tu. El teu benestar és el millor regal que pots fer-te a tu i als teus.

T’acompanyo en sessions individuals a prendre consciència i adquirir eines per gaudir de la vida, tot i les dificultats.

Anna Rosa Martínez

hola@demareamarecoaching.com

demareamarecoaching.com

671 51 17 11

Segueix-me a les xarxes socials. Fem comunitat!

 


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *