fbpx

L’ICAA dóna veu als joves adoptats

Divendres 23 de novembre, l’Institut Català per l’Acolliment i l’Adopció, l’ICAA, ens va fer un regal. Per primer cop, la #JornadaPostAdopció18 va donar la veu als joves adoptats per tal que compartissin com viuen la recerca dels orígens i les diferències en l’adopció.

Ara ja n’hi ha que poden fer-ho.

I tant, que poden!

Les prop de 300 persones assistents vam sortir de  la jornada transformades pel seu testimoni. Corpreses un cop més per les mil i una implicacions de l’adopció.

 

Les històries polièdriques d’unes noies valentes

Parlar en públic és un petit repte. Parlar sobre la teva experiència t’implica més i el repte creix. Parlar sobre la marea  emocional de la recerca dels orígens quan has estat abandonat ha de ser un repte titànic. Tan titànic com explicar com t’ha afectat una història familiar o un color de la pell diferent. Compartir unes vivències tan íntimes, inquietants i profundes amb un gran auditori amb altres joves, pares i mares, i professionals, per ajudar-los, és una heroïcitat.

Aquestes noies i nois no només són valents: són uns herois.

Les històries que van compartir amb nosaltres tenien una profunditat de la qual potser no n’arribaven a ser conscients.

 

Acompanyada malgrat tot

Allà estava la Manju, que expressava com no va poder complir d’anar a trobar la seva mare biològica tota sola, ja que la seva mare adoptiva la va acompanyar. El seu relat traspuï contradiccions. La contradicció entre el viatge que hagués volgut fer i el que va fer. La contradicció entre la seva necessitat d’estar sola amb els seus orígens i l’alegria per la gran afinitat entre totes dues mares (són molt semblants, va dir!).

 

Com a mare, em va evocar la subtilesa de la frontera entre voler seguir protegint les nostres filles i voler-nos protegir a nosaltres mateixes de la seva nova i, alhora, vella família.

 

Les pregàries que porten pau

També hi havia la Zeenat, que va anar, ella sí, sola, a fer de voluntària a l’orfenat on l’havien adoptada. I que gràcies a això no només va conèixer la seva mare biològica, sinó que va saber que tot i haver-se vist incapaç de cuidar-la, va anar a veure-la molt sovint. I que mai la va oblidar:

“Em va dir que sempre havia pensat en mi, que havia existit en les seves pregàries”…

“Estic tranquil·la”

Estic convençuda que la consciència d’aquest acompanyament en les pregàries, ha alleugit la càrrega d’abandó de la Zeenat!

 

Lluny del color de rosa la terra és fèrtil

A mi el cas que em va colpir més va ser el de l’Helena. La situació a casa la va descriure magistralment:

Jo no treia el tema, per tant ells no en parlaven.

Ells no treien el tema, per tant jo no en parlava. Per tant, l’adopció no existia.”

Potser per aquest tabú l’Helena no va gosar plantejar a casa seva que volia retrobar-se amb els seus orígens. Pensava que la seva cerca faria mal als seus pares adoptius.

El cas és que l’Helena i els seus pares van ser capaços d’abordar plegats la situació. L’Helena va posar-se en contacte amb familiars seus al Panamà. Però, millor encara: els seus pares s’hi havien implicat.

Tant, que eren a l’auditori, escoltant la seva història. Uns pares valents!

La retrobada, però, no s’havia formalitzat. La mare biològica de l’Helena era una dona amb molt pocs recursos, una persona amb una discapacitat sensorial i sense eines per comunicar-se, i menys encara per sortir-se’n…

Què implicaria retrobar-la? Quina reacció? Quines responsabilitats? Com les podria abordar?

 

Us ben asseguro que el silenci a l’auditori podia ben bé tallar-se amb un ganivet mentre l’Helena compartia el seu diàleg interior amb nosaltres

 

Els orígens, més enllà dels progenitors

Tot aprofitant el treball de recerca, la Chandra va anar al seu país d’origen… a cercar el seu germà. Adoptada als 5 anys, recordava que la seva mare aleshores ja no hi era. Per ella, el seu referent era el seu germà. Creieu-me, la seva història era tan colpidora com la dels seus companys de taula. Era emocionant seguir tot el procés pel qual es va poder retrobar amb son germà… la seva cunyada i el seu nebot. I la serenor que li havia aportat.

Però les immenses desigualtats entre els països d’origen i els d’adopció fan que la tasca de cercar els orígens tingui un component emocional afegit: el de sentir-se pressionada, ja no pels pares, ans per parents, a ajudar-los i contribuir. El perill de trobar-se sobtadament com a dipositària de les expectatives i esperances d’un munt de persones que són familiars teus però a qui en realitat no coneixes.

 

La síntesi de cadascú

Aquest perill és un aspecte més que han d’abordar els joves que tenien per endavant unes perspectives similars a les dels seus parents fins que la vida se’ls va tòrcer una mica massa, van quedar desemparats i van ser adoptats per famílies occidentals, per famílies catalanes. Trasplantats,  han crescut en una altra realitat, sentint-se diferents per l’origen -vénen d’un altre país, i també han nascut en una altra família- i rebutjats.

Així i tot, les seves ganes de viure i la feina incessant de les seves mares i pares adoptius ha donat fruit i s’han transformat en aquests joves determinats a donar sentit a la seva vida.  Talment com la resta de nosaltres. 

 

Gràcies

Gràcies, Manju, la Zeenat, la Chandra i Helena. Gràcies, Eduard, que vas compartir amb nosaltres que, tot i que els teus pares sempre t’han ofert acompanyar-te en la recerca dels teus orígens, no en sents cap necessitat.

Gràcies a aquell noi adoptat a Romania, que va agrair a l’ICAA que l’haguessin ajudat a cercar la seva primera mare, que malauradament no havia pogut trobar.

 

I gràcies a aquella noia del públic que va compartir:

“Vull dir-li una cosa a la meva mare, que l’estimo molt i moltes gràcies pel seu amor incondicional” 

 

El proppassat 22 de novembre es va fer palès, novament, la infinitat de matisos de la vivència adoptiva.

Per un cop, la que s’expressava era la dels joves. Però totes elles omplien el recinte i el cor dels assistents.

Si vols, pots aprofitar aquest post i compartir la teva vivència en els comentaris...

 


Regala’t una presa de contacte gratuïta i sense compromís

Si ets mare adoptiva o d’un infant amb dificultats i t’has sentit concernida, potser és el moment d’oferir-te un espai per a tu. El teu benestar és el millor regal que pots fer-te a tu i als teus.

T’acompanyo en sessions individuals a prendre consciència i adquirir eines per gaudir de la vida, tot i les dificultats.

Anna Rosa Martínez

hola@demareamarecoaching.com

demareamarecoaching.com

671 51 17 11

Segueix-me a les xarxes socials. Fem comunitat!

 

 

 

 


0 comentaris

Deixa un comentari

Avatar placeholder

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *