Fa poc et vaig prometre mostrar-te com fer de la culpa la mare de la teva responsabilitat.

Però, abans, em permetràs una pregunta: 

Per què caiem en les urpes de la culpabilitat?

Allò que la culpabilitat t’aporta

La Programació Neurolingüística (PNL) ens ensenya que totes les nostres actuacions i les nostres emocions tenen un propòsit constructiu. 

La ment hi cerca algun benefici. 

I la culpabilitat, tot i que ens ho fa passar molt malament, tot i que ens frena en la relació amb els nostres fills, ens en dóna, de beneficis. 

Jo vaig descobrir els que em donava a mi. 

I que es poden resumir així: em permetia establir-me en un paper de víctima. 

Quan ens vivim com a víctimes

Sí, de víctima: 

Víctima d’un sistema d’adopció que no m’havia avisat prou de l’impacte de l’abandó sobre els infants. 

Víctima de la “mala sort” que m’haguessin “tocat” dos infants tan complicats. 

Víctima d’un sistema que ens deixava a les mares i pares tan abandonats. 

Fins i tot, víctima de el meu temperament i víctima de “ser així” i que no “em pogués controlar”. 

Eps. Això té art. Era víctima dels altres… i també de mi mateixa. 

Sobretot, de mi mateixa. 

I què feia jo, com a víctima? 

Sentir-me petita i fer-me petita, per trobar el suport i la comprensió dels altres. A voltes, també l’ajut, especialment d’alguns bons amics. 

I, a més, a un nivell més profund… omplir-me d’impotència per assegurar que la situació seguís igual!

Que fort! 

Perseverant en la impotència

Perquè… a la ment li agrada allò que ens és familiar, i no li agrada allò que és nou. 

Un principi de supervivència de la ment. 

En coaching es diria que la culpabilitat era un element important de la meva…

Vinga, ho endevines?

De la meva… zona de confort.   

La zona de confort d’una dona que de nena havia après que ser responsable volia dir portar-se bé. Fer allò que els altres esperaven que fes, per sentir-se estimada. 

La zona de confort d’una persona, jo, que cercava la seguretat en allò que els altres en pensaven… 

No és lògic, doncs, que posés en els altres la capacitat de decidir? 

I, des d’aquí… no ho era que em sentís impotent?

I tot seguit… que em refugiés en la culpa?

I que patís tant? 

I tu que em llegeixes, pots sentir-te reflectida en la meva història, potser…

Molt? 

Poc?

Una decisió 

Però no em vaig quedar en el patiment. 

Me’n vaig voler ensortir…

I un dia el psicòleg em va preguntar de què els servia els meus fills la meva culpa…

Vaig veure que de res. 

I vaig decidir fer-me responsable de la meva relació amb els meus fills.

Una bona amiga m’ho havia dit… “Per molt difícil que sigui, vas ser tu qui els va anar a buscar”.

Per tant, actuaria ja lliurement. Actuaria sobre les dificultats dels meus fills segons correspongués ara. Del passat, només n’acceptaria els aprenentatges. No permetria que el pes de les circumstàncies i els errors anteriors continuessin envaint la meva mirada i la meva actuació sobre els meus fills. 

I quan em tornés a equivocar, tampoc m’hi quedaria enganxada. 

A partir d’ara, faria de la culpa la mare de la meva responsabilitat. 

Com?

Aquí comparteixo amb tu una manera molt pràctica de fer-ho. 

Una via cada cop més ampla

Saps? Moure’m des de la culpa cap a la responsabilitat, amb els meus fills, m’ha donat poder. 

Sí, així com el moviment es demostra caminant, la presa de les regnes en la relació amb els teus infants es demostra prenent decisions i fent passes per fer-nos-en càrrec. 

Amb insistència. Prenent la decisió de ser pro-actives, responsables, un dia rere l’altre, una vegada rere l’altra. 

Fent que la responsabilitat sigui familiar i, la culpa, poc familiar.

Un regal inesperat

Per mi, la responsabilitat en la relació amb els meus fills, fer-me’n càrrec de les conseqüències de les meves decisions, m’ha portat un regal inesperat. 

Ha acabat amb un sentiment que jo tenia de no ser del tot adulta… de no poder-me fer càrrec de la meva vida. 

M’ha permès, finalment, prendre el timó de la meva vida. 

I, amb això, augmentar l’autoestima.

Perquè ara per mi ser responsable ja no vol dir portar-me bé, fer el què s’espera de mi, satisfer els altres. 

Ara ser responsable significa estar present, respondre, canviar, crear… empoderar-me

I a tu… cap a on et durà el pont de la responsabilitat?

Passa a l’acció!

Si vols practicar com fer de la culpa la mare de la teva responsabilitat, descarrega’t ara el meu recordatori en què resumeixo els passos a fer. 

Practica i, si tens cap dubte, posa’t en contacte amb mi, i el resoldrem!

Perquè quan tu estàs bé, els teus fills estan millor. 


Regala’t una presa de contacte gratuïta i sense compromís

Si ets mare adoptiva o d’un infant o jove amb dificultats i t’has sentit concernida, potser és el moment d’oferir-te un espai per a tu. El teu benestar és el millor regal que pots fer-te a tu i als teus.

T’acompanyo en processos individuals a prendre consciència i adquirir eines per gaudir de la vida, tot i les dificultats.

Anna Rosa Martínez

hola@demareamarecoaching.com

demareamarecoaching.com

Segueix-me a les xarxes socials. Fem comunitat!


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *