Un nou dia, però un dia diferent

Són dos quarts de nou del matí

Truco, obro la porta tota preparada per marxar i està en pijama.

Ah, però… t’havia dit que hem d’anar al súper!!

Ai-làs! Boca contreta, ulls, també, mirada cap a una altra banda i tancament de la porta de l’habitació.

Ja hi som, ja l’he tornada a… ja s’ha enfadat! 

Marxo — en retrospectiva, una cosa he fet bé.

Li ho comento al meu marit. Li dic que no insisteixi, però ho fa. Ella argumenta que li he cridat. Jo li dic que no és cert. Segon auto-gol del dia. Tots enfadats. No hi pots comptar…

Deixo passar una estona, relaxo el meu cos, em tranquil·litzo.

Em preparo per marxar.

Contacto amb la meva Joia Interior. L’estimo. Em relaxo.

Truco a la porta. Ella obre, i em mira.

Parlo amb veu molt fluixa

“A., estem tots molt nerviosos perquè això no ha passat mai abans. És una situació nova. Em sap molt de greu si abans t’he fet enfadar. I jo necessito que m’ajudis.”

Em continua mirant, somriu.

Jo continuo parlant amb veu molt fluixa.

“Mira, he d’anar al supermercat, i carregar per tota la setmana perquè hem de sortir el menys possible de casa. Jo no puc portar pesos. Si et sembla bé, vaig cap allà i quan tu estiguis preparada vens i m’hi trobes.” 

Sí — em diu.

Quan sóc al súper, apareix. Prenem les precaucions i hem fet la compra juntes. Tothom la sent parlar per telèfon amb una amiga sobre com això és la fi del món. Penso —i fins i tot li dic— que les persones al seu voltant s’ho poden prendre malament. Però de seguida reacciono… Pot dir el què vulgui.

Anem plegades cap a casa, xerrant sobre com no hi ha escola, sobre el coronavirus.

Després, continua fent coses…

 

Quan la rutina s’atura, cal cuidar la fragilitat i encarar les pors

Aquests dies estem totes molt nervioses. Ens trobem en una situació completament nova, que ens mostra fins a quin punt la nostra societat és fràgil o resilient.

La nostra rutina diària es trenca a poc a poc, com en una mena de càmera lenta que ens fa sentir molt fràgils.

I si nosaltres ens sentim fràgils… com no se sentiran els nostres infants, que tenen una capacitat tan gran de percebre els nostres estats d’ànim?

Com evitar atabalar-se pensant que seran a casa durant quinze dies, ells, als quals els costa tant sortir de les rutines?

 

Quines pors tenim sobre què pot passar aquests dies? 

 

Quins suports trobarem? 

Què els passarà si ens passa alguna cosa? 

Per no comptar amb la nostra preocupació pels nostres pares, pels nostres familiars malalts, per nosaltres mateixes, és clar.

Se’ns venen al davant dues setmanes d’estar amb els nostres infants, per poc que puguem.

 

Prevenir sempre és millor que curar

En aquests dies, a banda de recordar rentar-nos les mans sovint, no tocar-nos la cara (per mi, el més difícil), mantenir les distàncies quan siguem al carrer i esternudar dins la roba o al colze, nosaltres hem de fer memòria de més coses:

 

El comportament del nostre infant és sempre una forma de comunicació

 

Respirar a fons quan ens trobem en una situació com la que jo he viscut amb la meva filla aquest matí. Fer-ho diverses vegades, amb exhalacions més llargues que les inhalacions, movent el diafragma.

Observar les idees que ens passen pel cap i dir-nos: “Estic segura, continuo respirant, ho puc manegar”.

Tot seguit, preguntar-nos: “Què pot voler estar comunicant-me amb aquest comportament?”

I immediatament, recordar com l’estimem i deixar que el nostre amor ens envaeixi….

I quan ens sentim envaïdes per l’amor… aleshores, parlar.

Perquè en aquell moment ens mourem des del cor.

El camp magnètic del nostre cor s’haurà expandit.

El camp magnètic del cor, el nostre gran sistema de comunicació emocional inconscient, que informa perennement del nostre estat d’ànim real.

El què permet als nostres fills —que són tan sensibles—, distingir entre allò que diem des de la por i l’intent de manipulació, i allò que diem des de l’amor.

Ras i curt: els permet distingir el que és genuí d’allò que té segones intencions.

Perquè quan ens movem des del cor, les segones intencions no poden existir.

Sigues generosa en el teu amor. Però no només amb els teus fills.

 

La cura comença per tu

Quan et trobis obsessionada mirant les xarxes socials per saber què passa amb el món, amb el coronavirus…

Quan et trobis angoixant-te, imaginant mil i un futurs horrorosos…

Respira…

I si et costa entrar en aquest amor, o vols aprofundir-hi…

Sàpigues que la connexió interna que la tècnica de la Joia Interior permet establir a voluntat augmenta immediatament el camp magnètic del teu cor.

Et posa en contacte amb l’amor que rau dins teu.

Si en aquests dies més difícils vols que t’acompanyi en descobrir aquesta font interna, posa’t en contacte amb mi i sol·licita una sessió de Joia Interior.

Perquè en aquests moments difícils, sóc aquí per acompanyar-te.

Gràcies a la tecnologia, l’entorn virtual ens acosta i ens reconforta.

 


Anna Rosa Martínez

hola@demareamarecoaching.com

demareamarecoaching.com

671 51 17 11

Segueix-me a les xarxes socials. Fem comunitat!


2 comentaris

ANNA ROSELL GIL · 16 març, 2020 a les 23:38

Moltes gràcies, Anna. Confinada amb dos nens a casa de 10 i 13 anys i d’esperit inquiet. Així que m’ha ajudat molt el teu escrit i d’altres on també parles de l’ansietat. M’hi identifico molt amb el que escrius.

    Anna Rosa Martínez · 17 març, 2020 a les 15:20

    Me n’alegro molt de fer-te servei, Anna. Les mares d’#infantsneuroatipics com nosaltres ens seguim trobant massa soles i fins i tot avergonyides per no aconseguir que els nostres infants es relaxin o col·laborin amb nosaltres. Ens acabem creient el missatge que tan sovint ens envia la societat: no ho fem prou bé o ells són problemàtics. El model d’educació resta ancorat quaranta anys enrere, i aquests infants són aquí per canviar-lo. Saber que no estem soles i que hi ha altres maneres d’aproximar-nos als nostres infants i que per això el primer que necessitem és treballar en la nostra perspectiva es un primer pas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *