Quan la culpa es cronifica en un sentiment de culpabilitat, ens paralitza en la relació amb els nostres fills.

Uns fills molt esperats

Ho recordaré sempre. Una nena petita amb cuetes i un nen més petit encara que entraven a la sala. I el meu marit i jo… incrèduls. 

Eren ells!

Els meus fills, tan esperats, havien arribat.

I arribava el moment de conèixer-nos. Després, de conviure. 

I en el procés de conviure, en el d’ensenyar-los a obeir. 

En el moment d’escriure això, ho veig tan diferent! Però aleshores estava convençuda que els meus fills havien d’aprendre a fer allò que jo els digués. 

Una creença pren el control 

I, ai-làs,  d’alguna manera aquest objectiu, que fessin allò que els deia, es va posar, en la meva ment, per davant d’ells. 

I quan no em feien cas, especialment quan protestaven enèrgicament, jo m’enfadava.

I a voltes perdia els nervis. 

I després… em sentia culpable. 

I em deia… “No tornaré a cridar”

Amb sort, trigava dos dies. I al tercer… ja hi tornava a ser!

I la culpa s’acumulava… esdevenia culpabilitat. 

Van passar així, anys, en què els crits van ser sovintejats a casa.

De generació en generació

Els meus eren uns crits que havien passat de generació en generació, de mares i pares, a filles i fills, fins a arribar fins a mi. 

Quan en vaig prendre consciència, vaig iniciar una feina interior que em va dur, amb el temps, a ser aquí, escrivint-te aquestes línies amb el desig íntim de fer-te servei. 

Però els crits ja havien fet el seu propi salt generacional. Un dia, la meva filla em va cridar… i ben fort. Ben, ben fort, ja que… havia tingut una bona mestra!

I què vaig fer jo? 

Una paràlisi inesperada

Em vaig quedar, diguem-ne, aturada.

Perquè em va venir al cap les vegades que jo l’havia cridada, quan ella era més petita. 

Vaig sentir-me culpable del seu crit. 

I em vaig quedar paralitzada, sense saber com respondre. 

Et  diré que fins i tot vaig arribar a sentir que una mica, m’ho mereixia. 

I què vaig fer? Vaig girar cua. 

I, per suposat, em vaig quedar insatisfeta. Perquè és cert que cridar no és una manera apropiada de comunicar-se. I jo no li ho havia pogut enviar el missatge. 

Jo encara no ho sabia, però en aquells moments jo encara era a les urpes de la culpabilitat.

Unes urpes que t’aturen, et frenen i, de retruc, frenen el teu fill. 

T’ho explico amb més detall a:

Passa a l’acció!

Si després de veure el vídeo o sentir el podcast t’has sentit identificada…

Recorda que mai no és tard per sortir de les urpes invisibles de la culpabilitat.

I si no… mira’m a mi!

En prendre consciència, ja has fet el primer pas. 

Baixa’t ara el teu recordatori i posa-te’l allà on el vegis sovint. Observa’t i detecta quan et frena la culpabilitat.

I… prepara’t per fer-ne la mare de la teva responsabilitat!


Regala’t una presa de contacte gratuïta i sense compromís

Si ets mare adoptiva o d’un infant o jove amb dificultats i t’has sentit concernida, potser és el moment d’oferir-te un espai per a tu. El teu benestar és el millor regal que pots fer-te a tu i als teus.

T’acompanyo en processos individuals a prendre consciència i adquirir eines per gaudir de la vida, tot i les dificultats.

Anna Rosa Martínez

hola@demareamarecoaching.com

demareamarecoaching.com

Segueix-me a les xarxes socials. Fem comunitat!


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *