Quan vam dir prou
La nostra vida era un infern.
Durant les vacances, al poble, el meu fill volia mirar la televisió i la psicòloga ens havia dit que el deixéssim. Però ell volia més i més. Qualsevol fre el treia de polleguera.
Teníem fins a tres atacs, fins a tres crisis cada dia.
Quan dic crisis em refereixo a pèrdues de control, a arrambar amb tot, a atacs violents contra totes i tots.
En aquells moments jo em defensava també amb força de les agressions. Les vivia com un atac personal. Reaccionava.
I així va anar fins que un dia l’esgotament em va dur a ser imprudent, vaig tenir un petit accident i em vaig fer mal. Se’m van trencar les ulleres i em va rajar sang de la parpella. I em vaig espantar.
Recordo haver conduït fins al CAP, com vaig poder. Recordo les mirades sospitoses sobre el meu marit en veure la meva ferida a l’ull.
Allà, a la llitera del CAP, vaig plorar com si mai abans ho hagués fet.
Ell, el meu fill, es trobava atrapat en la seva ràbia.
En tornar a Barcelona vaig visitar el pediatre de l’ambulatori i en una setmana vam ser admesos al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que ens pertoca. Al cap de poc temps jo prenia una baixa laboral per depressió induïda. O exògena. Que significa una depressió per una raó objectivable, externa.
Havia arribat el moment d’acceptar-ho: el meu infant necessitava medicació.
Quan no volíem medicar
Nosaltres ho havíem intentat tot per evitar l’arribada d’aquest moment. La meva trajectòria professional s’havia desenvolupat en ONGs crítiques amb les grans corporacions i crítiques amb l’orientació de la recerca mèdica.
Llegíem els autors també crítics, que analitzaven com s’utilitzaven conceptes com la hiperactivitat per segregar de fet infants provinents de classes menys afavorides. Que explicaven com la neurobiologia estava esdevenint un perllongament del reduccionisme genètic.
El reduccionisme genètic consisteix a interpretar els organismes com la suma i el resultat dels seus gens. Els organismes són robots controlats pels gens.
El representant més icònic n’és el Richard Dawkins, amb “El relojero ciego”.
Bàsicament, la crítica dels científics que seguíem establia que la reducció de les persones als nostres gens propiciava una visió neodarwinista de la societat que, alhora, alimenta la sociobiologia. La sociobiologia analitza l’organització social dels animals. Quan la projecta en la nostra espècie, fonamenta una ideologia en què la desigualtat social es deriva de la seva desigualtat biològica. De retruc es justifiquen, així, unes estructures socials des igualitàries.
En resum: jo associava la indústria farmacèutica en psiquiatria a una societat injusta.
I no us penseu que ens havíem quedat plegats de braços. De cap manera.
Havíem passat per diverses entitats —molt breument un CDIAP, després un gabinet de psicologia psicodinàmica d’infausta memòria, posteriorment un tractament energètic que a mi m’havia fet molt de bé. Fins i tot vam provar amb l’EMDR (Dessensibilizació i Reprocessament per Moviments Oculars), que aleshores estava començant a introduir-se de la mà de l’obra del David Servan-Schneider.
En lloc de millorar, el comportament del meu fill —el seu descontrol, la seva “tirania”, la seva agressivitat, el seu rebuig cap a mi— augmentava amb la seva edat, tal com ho feia la seva força.
Les meves forces eren cada cop més minses i les meves fantasies cada cop més desesperades.
Encara no havia pogut deixar el meu rol de víctima. Encara no podia acceptar el meu fill tal com és. Però sempre buscava una nova solució… per al meu fill.
Ara bé, la medicació? No!!!
Fins aquell estiu que va anar tan malament que ens va fer canviar-ho tot. Per la banda del meu fill.
El meu canvi vindria després.
Un procés difícil
Va ser al CSMIJ on van començar a medicar el nostre fill per limitar-ne la impulsivitat.
Amb la medicació de seguida va arribar una disminució en els seus atacs. En les seves obcecacions.
Però el procés va ser difícil. La seva psiquiatra inicialment tenia poquíssima empatia amb nosaltres i amb l’infant. Per postres (des de la nostra perspectiva, és clar!) es va quedar embarassada i es va prendre una baixa maternal d’un any.
La seva substituta va resultar ser… ai!
El cert és que durant un any no va replantejar la situació del meu fill i vam seguir amb un tractament que no era l’idoni. Tal i com va reconèixer la psiquiatra original en reincorporar-se a la feina… realment transformada per la seva pròpia experiència de maternitat.
Va caler un nou cicle d’episodis de crisi perquè finalment el meu fill ingressés en planta i, de la mà d’un gran equip, es fes un reinici del seu tractament mèdic.
Aquí és on vam començar a millorar de debò.
Una peça clau en una àmplia estratègia
La millora del meu fill, es va deure exclusivament a la medicació?
No.
També vam incorporar una figura d’acompanyant/germà gran que fes de frontissa entre ell i jo —atès que la seva principal oposició era contra mi.
I vam iniciar un nou tractament psicològic amb una professional psicodinàmica extraordinària que l’està acompanyant fins ara.
Tan important o més: jo vaig iniciar tot un procés de transformació que m’ha dut a sortir definitivament del meu rol de víctima i a prendre responsabilitat sobre com sóc com a mare dels dos infants que tinc.
El meu grau d’exigència ha baixat espectacularment… pel meu reconeixement de la seva situació i l’acceptació dels seus límits… i dels meus!
Però no dubto ni un moment que ha estat la medicació la que ens ha donat l’espai per incorporar totes les millores, tota la dinàmica de canvis que ens ha portat a deixar enrere l’infern en què havíem viscut tots plegats.
L’infern per a nosaltres i per a ell.
Perquè després de cada crisi, la seva autoestima quedava devorada.
Perquè les crisis servien de molt poc, ja que no tenia la capacitat d’aprendre’n…
El seu patiment durant cada crisi era palès pel to de la seva veu…
Perquè el meu fill sempre ha tingut, com tants, una part més preservada que quedava aterrada pel “bitxo que recorda allò que jo ja he oblidat” a què es referia el Xavier Garcia.
Algunes preguntes: les meves respostes
La medicació, surt de franc?
Com heu vist, encertar amb la medicació del meu infant no va ser un camí de roses.
I és evident que té un cost.
Sabem que cada vegada que mediquem s’alteren les respostes espontànies del meu fill.
Ara que n’hem pogut començar a baixar la dosi sorgeix un jove més espontani i xerraire. Però també més propens a esclatar. Centrem tots els esforços per acomodar-nos a aquest nou nivell i, més endavant, prosseguir la davallada…
Perquè els brots violents no l’ajuden a esdevenir la persona millor que ell també té el dret a esdevenir.
També sabem que la medicació pot tenir efectes secundaris a llarg termini sobre la seva salut.
Però abans d’envellir has de viure la vida. El millor possible.
Els pares que mediquem, esperem que els fills s’ajustin a les nostres expectatives i ho fem per egoisme?
Si tinguéssim un fill diabètic, algú plantejaria que li donem insulina perquè volem que s’ajusti a les nostres expectatives?
La medicació, és respectuosa amb el nostre infant?
El respecte és per a mi una de les grans claus en la relació amb els nostres infants.
Una medicació que els faci més lliures —perquè els protegeixi de la impulsivitat o de l’ansietat— és una forma de mostrar-los aquest respecte si es fa de manera responsable.
El respecte és en l’escolta de quina és la reacció dels nostres infants.
La meva filla va estar prenent un medicament contra l’ansietat i ens va dir que no li agradava. Li vam retirar pausada però immediatament.
Els medicaments són una solució fàcil?
De cap de les maneres. Mireu la meva història. Els reptes que les dificultats dels nostres infants suposen per a ells i per a nosaltres són complexes i sempre necessitaran un abordatge múltiple. Tancar-nos portes inicialment és una ruta que pot sortir massa cara… per a tothom.
Hem de donar carta blanca als psiquiatres?
De cap de les maneres. Nosaltres, com a mares, estem millor posicionades que ningú per veure si una medicació funciona o no. Jo he fet canviar la medicació dels meus infants sovint. Fins que s’han sentit millor que sense ella.
Donar-los allò que el seu cervell no els pot donar
Al final, com deia la Maite Villalón a les IV Jornades sobre el Trastorn de l’Espectre Alcohòlic Fetal (TEAF), la medicació permet als nostres infants complementar les capacitats del cervell, tot ajudant-los, entre altres coses, a controlar l’ansietat —i amb ella, les obsessions i els trastorns alimentaris— i els impulsos.
Un complement que se suma a la feina psicoterapèutica i al canvi que nosaltres, com a mares i pares, podem incorporar en la nostra rutina diària i, sobretot, en la nostra manera d’abordar les dificultats dels nostres infants.
Tots tres nivells són importants. Sobre tots tres hem de treballar, recordant sempre que l’objectiu és aconseguir que tinguin el màxim de capacitat…
De ser autònoms i de fruir de la seva vida.
Que és l’única vida que tenen.
I tu, quina és la teva experiència? Com a mare? Com a infant que has estat?
Regala’t una presa de contacte gratuïta i sense compromís
Si ets mare adoptiva o d’un infant amb dificultats i t’has sentit concernida, potser és el moment d’oferir-te un espai per a tu. El teu benestar és el millor regal que pots fer-te a tu i als teus.
T’acompanyo en sessions individuals a prendre consciència i adquirir eines per gaudir de la vida, tot i les dificultats.
Anna Rosa Martínez
671 51 17 11
Segueix-me a les xarxes socials. Fem comunitat!
0 comentaris