La metàfora de la motxilla
Quan et planteges o decideixes adoptar un infant, el primer que apareix és la seva motxilla. La motxilla on es troben els condicionants provocats per l’abandó, pels maltractaments…
Una motxilla que portaran tota la vida.
La nostra funció com a mares i pares adoptants és ajudar-los a portar aquesta motxilla. I allà anem, plens d’il·lusió, imaginant que d’alguna manera aconseguirem treure pedres de la motxilla i substituir-les per plomes.
Tot i semblar innòcua, la metàfora de la motxilla ens condiciona la manera en què ens aproximem al nostre infant.
En primer lloc, una motxilla és un afegit a l’infant, oi? No és part de la seva essència. Ens ve a dir que la història prèvia del nostre infant és una càrrega i que queda fora d’allò que ella o ell és.
D’altra banda, si no és part del nostre infant, podem mirar de treure-hi les pedres i substituir-les per plomes.
Si no anem amb compte, la metàfora de la motxilla ens dóna permís per manipular.
La metàfora del forat
Per a mi, és molt més útil entendre els efectes de la història prèvia dels nostres infants adoptats com un forat en el seu interior.
Un forat on hi viu, com explica el psicòleg Xavier Garcia que li va dir un nen, un bitxo que recorda allò que ell ja ha oblidat.
Un forat on hi ha les coses d’ell o d’ella tan dolentes que van fer que l’abandonessin.
Un forat que també inclou les vies neuronals que no van arribar a desenvolupar-se per culpa de l’alcohol durant la gestació; les que no van sorgir per manca de carícies i cures; les mancances causades per la malnutrició, intrauterina o posterior.
Un forat que fa una angoixa i una ràbia immenses.
Un forat que és com un pou, les parets del qual són els mecanismes que han permès el nostre infant sobreviure fins a arribar a nosaltres.
És estrany, doncs, que el nostre infant s’aferri tant a allò que perceb que li ha salvat la vida? A allò que li ha permès arribar fins aquí, a la paret al voltant del seu forat?
Ajudants d’obra
Aquesta metàfora ens permet entendre la nostra funció materna i paterna com els ‘còmplices’ en una restauració.
Els proveïdors de recursos, els que muntem les bastides.
Els que aportem el nostre gran morter: l’amor incondicional.
Els que facilitem, directament i també a través de professionals, la restauració de l’entorn d’aquest pou de manera que l’infant pugui abordar amb més recursos els reptes de la vida i, sobretot… pugui assolir una confiança en ell mateix i en la seva capacitat d’estimar i de ser estimat.
La restauració que, en algun moment de la seva vida, li pugui permetre investigar dins el pou… mirar els ulls del monstre, abraçar-lo, acceptar-lo i estimar-lo. D’incorporar-lo i, finalment, assimilar-lo.
És la seva obra. És la seva feina. És la seva vida.
El nostre paper és donar-li les eines.
Com vius el teu paper com ajudant d’obra?
Regala’t una presa de contacte gratuïta i sense compromís
Si ets mare adoptiva o d’un infant amb dificultats i t’has sentit concernida, potser és el moment d’oferir-te un espai per a tu. El teu benestar és el millor regal que pots fer-te a tu i als teus.
T’acompanyo en sessions individuals a prendre consciència i adquirir eines per gaudir de la vida, tot i les dificultats.
Anna Rosa Martínez
Segueix-me a les xarxes socials. Fem comunitat!
0 comentaris