fbpx

Els moments en què els nostres fills amb dificultats expressen la seva frustració de forma agressiva són un gran repte per a mares i pares.

Davant la frustració, no caiguis en el parany

No és estrany que els nostres fills amb dificultats, adoptats o no, expressin la seva frustració, o els seus desitjos, d’una forma descontrolada. De sobte, els brolla una energia incontrolada, que fa que –fins i tot quan són petits– sigui molt difícil d’aturar-los. 

Segur que t’hi has trobat alguna vegada, o potser t’hi trobes tot sovint.

En aquests moments, tot el seu ésser pot destil·lar una expressió d’estar farts, desconnectats. I poden deixar anar tot un reguitzell d’expressions desagradables, feridores, que semblen venir del fons del seu cor. 

I tu, com ho entomes?

Les mares i pares podem caure en el parany d’interpretar que tota aquesta negativitat, és contra nosaltres. Al cap i a la fi, estem rebent els cops. Al cap i a la fi, reacciona així perquè li hem dit “no” a alguna cosa. Fa tota la impressió que vulgui imposar la seva voluntat per la força. 

Reaccionar des de la ràbia, et deixa fora de joc

Quan percebem que el nostre fill ens ataca, ens insulta, ens fa mal… automàticament se’ns genera ràbia. 

La nostra ment busca defensar-se. La reacció “automàtica” seria tornar el cop, per no estar per sota de qui t’ha atacat; en aquest cas, del nostre fill. I la nostra tendència serà a exagerar encara més la situació. 

Com som adultes, ens controlarem, però, ja que per nosaltres el nostre fill és part nostra, una part molt important nostra. Però tot i aquest control, serà fàcil que de vegades puguem reaccionar amb crits, i, fins i tot, potser se’ns en pot anar una mà… 

I un cop ha passat… en fi. 

Què dir de la càrrega de culpa que ens queda? 

De saber que no hem estat a l’altura? 

Definitivament, reaccionar des de la ràbia ens deixa en un molt mal lloc, a ells però, sobretot, a nosaltres. 

Però la bona notícia és que no cal que ens hi quedem, en aquest lloc.

Canviar la perspectiva per posar al centre el teu fill

Saps? Jo durant molt de temps sentia que el comportament dels meus fills era adreçat a mi. 

Si esclataven era perquè no m’acceptaven. 

I jo necessitava que acceptéssin. 

Així que encara vivia pitjor els seus moments difícils. I la meva ràbia era més alta. La qual cosa no contribuïa a fer que m’acceptessin més, òbviament. 

D’això, se’n diu un cercle viciós.  

Jo llegia… “No és personal”. 

Ja, deia jo. I un be negre. Si no va amb mi… per què m’insulten a mi? Per què em rebutgen a mi?

En la meva ment, jo encara tenia uns fills que m’havien d’estimar i demostrar-m’ho portant-se bé. 

O, si voleu… 

En la meva ment, jo havia de ser el centre dels meus fills

O, encara millor…

Jo era al centre de la meva ment.

És a dir… 

Mirava els meus fills des del meu centrament.

I això m’impedia veure’ls com eren. 

I, per això, quan veia el comportament dels meus fills… em fixava en el seu impacte sobre mi. Segons els meus paràmetres. 

A risc de repetir-me: per això pensava que el seu comportament anava sobre mi.

Es tracta d’ells 

Però no, tot va sobre ells. 

I veure-ho, adonar-nos-en… ens canvia la perspectiva.

Quan el nostre fill entra en un brot, respon a les seves pròpies percepcions. Probablement, ell se sent amb por, atacat o frustrat, i des d’aquí reacciona. 

Tot allò que he explicat que passa en la teva ment quan et sents així… passa en la ment d’ells. 

Però ells no tenen capacitat d’autoconsciència, o la tenen limitada. 

Per això no controlen les seves expressions. 

Es desborden. 

Novament ho diré:

Tot comportament és comunicació.

El repte, és comprendre què comuniquen.

En aquest blog i en l’espai Dóna’t un respir he abordat diverses vegades aquesta qüestió… I el què ens permet aprendre.

Som mestres en allò que fem

Ja veus, com responem als nostres fills quan es mostren agressius amb nosaltres, és un indicador de en quin moment estem en la nostra evolució com a mares o pares. 

Però, a més, la nostra resposta és, també, un comportament. 

La nostra resposta és comunicació. 

I amb ella, ensenyem coses als nostres fills. 

De tot això tracto en el nou episodi de Dóna’t un respir.

Passa a l’acció!

Com he explicat en l’episodi, no importa tant on ets com la voluntat de millorar. 

Pel teu fill, però, sobretot… per tu. 

La bona notícia és que pots canviar. Sí, jo en soc la prova vivent. 

I puc acompanyar-te en aquesta transició. 

Prova-ho amb el pack inicial de 4 sessions de coaching… Demostra’t que pots iniciar un canvi. Fes-te aquest regal de Nadal. 

Jo t’espero, perquè sé que quan tu estàs bé, els teus fills estan millor. I soc aquí per acompanyar-te.


Anna Rosa Martínez

hola@demareamarecoaching.com

demareamarecoaching.com

Segueix-me a les xarxes socials. Fem comunitat!


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *