Una realitat inesperada…
Aquí estàs.
Amb la teva filla o el teu fill, i amb les seves dificultats, que no t’esperaves.
Somiaves d’anar plàcidament al parc, veure jugar el teu infant amb la resta de criatures, petar la xerrada amb les altres mares.
Acaronaves la idea que la teva filla o fill arribés a casa cansada però contenta, banyar-la, donar-li el sopar i que s’adormís amb un conte.
T’imaginaves que a l’escola seria ràpida aprenent, que devoraria els contes.
Estaves ben disposada a apuntar-la a anglès, música, i el que calgués des de ben petita,
I a l’hora de la veritat, resulta que el teu infant —el teu estimat infant— no es relaciona amb la resta com ho fan els altres, i juga aïllat quan no és rebutjat pels nens del parc. Sents les mirades reprovadores de les altres mares sobre la teva esquena, i algun comentari sobre com el teu infant pega o esgarrapa.
En arribar a casa —després de diversos episodis en què s’ha plantat davant d’alguna botiga o ha sortit disparat— banyar-lo és un miracle; la seva sensibilitat fa que toleri pocs aliments i només s’adorm si té tota la teva atenció.
Entremig pot haver tingut alguna crisi.
Del ritme dels aprenentatges a l’escola… t’estimaries més no parlar-ne.
I l’endemà, Sant Tornem-hi.
Els teus somnis s’han esberlat, per ara, i tu et pots sentir enfadada. Molt enfadada…
La ràbia pot acumular-se dins el teu cor. I et pot fer sentir culpable. Culpable per sentir ràbia. I també culpable per les teves decisions i accions del passat:
Qui et manava adoptar, després de tot?
Per què no vas fer-te una prova genètica abans de quedar-te embarassada?
Per què vas beure alcohol aquell dia si buscaves un infant?
Per què perds els papers una vegada i una altra?
Per què tens aquesta rancúnia cap al teu infant, si saps, SAPS, que no ho pot evitar?
Aaaargh…
…sota la perspectiva de la culpa…
Doncs sí, aquí estàs.
Amb la teva filla o el teu fill, i amb les seves dificultats, que no t’esperaves.
I, t’aviso… la culpa no et durà enlloc. No hi ha grau de culpabilitat que alteri el passat. El mateix va per culpar els altres de la teva situació, o la del teu infant. Si hi ha hagut alguna negligència mèdica, pots evidentment reclamar una compensació… però més enllà d’això, el teu infant no canviarà per molt que distribueixis culpes pel món.
La ràbia tampoc et durà enlloc. Ningú t’ha agredit de forma intencionada. I la vida… bé, la vida no és ningú.
Tota la ràbia i tota la culpa del món no faran que allò que perceps com les dificultats del teu infant s’esborrin.
A l’inrevés, crearan una barrera més (culpa) o menys (ràbia) subtil entre el teu infant i la teva capacitat d’acompanyar-lo a la vida.
I si….
I si et permets reconèixer que el passat és intocable, que no es pot canviar?
I si t’obres al fet que la vida a què aspiraves no ha existit mai més enllà del món de la fantasia?
I si acceptessis el fet ineludible que has estat tu qui ha decidit dur el teu fill al món, o anar-lo a cercar? Al final, has estat tu qui ha decidit ser mare, o pare. Ets qui s’ha obert al risc de la vida.
…o de la responsabilitat
I segueixes aquí.
Amb la teva filla o el teu fill, amb les seves dificultats.
Que no t’esperaves però que en són una part inherent i inextricable.
I que de bon segur acompanyen unes capacitats que no són les que donem per descomptades, però que són.
Si sumem totes les formes de diversitat intel·lectual i mental de les criatures, al final potser les que tenen les capacitats que donem per descomptades constitueixen el 80% de la població.
L’altre 20% està aquí i ens desfà els esquemes. I és el 20% a què pertany el teu infant.
Però, on t’encamina la via de la queixa? De la culpabilitat, del victimisme?
A mi, durant molts anys, no em va dur enlloc que s’acostés a l’alegria de viure.
Fins que un dia vaig començar a reaccionar. I em vaig trobar millorant.
I al llarg d’una teràpia es va fer evident fins a quin punt em sentia culpable i com aquesta culpabilitat m’impedia ser una mare efectiva.
I vaig fer coaching i… vaig abraçar la responsabilitat per la meva vida.
Pels meus infants, sí, però… per la meva vida.
A poc a poc, pas a pas.
Vaig destronar “Com és que hem arribat fins aquí?” per posar “On som i què podem fer d’ara endavant?” en el seu lloc.
Vaig mirar de cara les dificultats —i les capacitats— dels meus fills per començar a cosir, amb ells, el futur. Procuro estar atenta a cada puntada.
I prenc responsabilitat per les meves emocions, pel seu impacte sobre els altres… i pel meu gaudi de la vida.
Un cicle virtuós que t’està esperant
El millor de la responsabilitat, de respondre conscientment, és que genera un cicle virtuós. És com el moviment, que es demostra caminant. La responsabilitat et posa en acció. L’acció t’apodera i l’apoderament et permet emprendre més accions.
I el victimisme i la queixa van quedant enrere. Això sí, continuen traient el cap de tant en tant. Però n’ets conscient i decideixes si t’hi recrees o no.
Ho decideixes sabent el cost de recrear-t’hi.
Perquè has abraçat la teva responsabilitat.
Si vols entrar aquest cicle virtuós que en reconnecta amb l’alegria, puc acompanyar-te.
A través del Coaching, la conversa, les dinàmiques i la tècnica de la Joia Interior (JI), prendràs consciència de les teves emocions i sentiments, i passaràs a l’acció per viure d’una altra manera.
Regala’t una presa de contacte gratuïta i sense compromís
Si ets mare adoptiva o d’un infant amb dificultats i t’has sentit concernida, potser és el moment d’oferir-te un espai per a tu. El teu benestar és el millor regal que pots fer-te a tu i als teus.
T’acompanyo en sessions individuals a prendre consciència i adquirir eines per gaudir de la vida, tot i les dificultats.
Anna Rosa Martínez
671 51 17 11
Segueix-me a les xarxes socials. Fem comunitat!
0 comentaris