Qui no ha patit, no té poder. El poder de l’aprenentatge

En el darrer post del meu blog, vaig compartir l’estrena de la formació per a escoles i docents, “Com acompanyar les famílies dels infants amb dificultats”. 

Aquí vull compartir un aprenentatge de fons. Un d’aquells en què se’ns evidencia allò que hem tingut al davant, fins i tot present, tota l’estona… però que de sobte madura i fructifica en la nostra consciència arran d’una experiència concreta. 

Una faula de dos llops

Explica un conte d’un poble indígena nord-americà que dins de cadascun de nosaltres hi conviuen dos llops: el llop blanc i el llop bru. Tots dos llops estan en un combat permanent dins nostre. El llop blanc ens esperona a cercar coses noves, a aventurar-nos, a arriscar-nos. És el llop de l’audàcia. El llop bru és el llop de la seguretat, del refugi. És el llop que vetlla per la nostra supervivència. 

Quin llop guanyarà el combat dins nostre? 

Aquell que alimentem. 

Així, quan la FECC em va oferir fer una formació per a docents, jo vaig sentir de seguida una veueta interior que m’avisava que ara mateix no era la meva prioritat, que tenia altres feines, que seria difícil… Era el meu llop de la seguretat. No li vaig fer cas, perquè vaig escoltar una altra veueta, que em donava la benvinguda a una oportunitat per explorar, per créixer i per aprendre: la veueta del meu llop de l’audàcia. 

Doncs bé, en la formació he pres consciència de fins a quin punt aquests dos llops regeixen la meva vida. Les nostres vides.

La negació, filla del llop de la seguretat

Com potser recordareu, en la formació va evidenciar-se que per a les mestres les famílies amb què els costa més relacionar-se són les que no reconeixen les dificultats del seu infant i que esperen (activa i passivament) que segueixin el ritme o, si més no, els cursos dels altres infants.

Són les famílies en negació, les que no volen rebre males notícies, les que imposen les seves expectatives al seu infant. I que en fer-ho el poden pressionar en excés, dificultar el seu avenç i… deixar-lo incomprès. Generant, per tant, una situació dolorosa per a l’infant i les seves mestres. 

A la llum de la meva història personal, davant d’aquestes famílies, no puc  sinó recórrer a una pregunta que m’ajuda, tan sovint, a posar en perspectiva els meus infants, quan no fan allò que jo voldria:

No volen, o no poden?

Els nostres llops davant les dificultats dels nostres infants

Com ja vaig assenyalar, el camí de reconciliació amb les dificultats dels nostres infants i amb les nostres pròpies que s’hi associen, hi ha tres fites:

La primera és reconèixer-les.

La segona, acceptar-les.

La tercera, reconciliar-nos-en.

Reconèixer les dificultats dels nostres infants, implica un dolor immens. Un dolor pel fill ideal que no hem tingut; i un dolor per la vida projectada que no tindrem mai. Hi ha qui davant de la situació, decideix alimentar el llop de la seguretat. Es queda en la negació.

Acceptar fins a reconciliar-se amb aquestes dificultats suposa, també, un dolor, perquè hem d’acomiadar-nos d’aquest fill i d’aquesta vida ideal per abraçar el fill i la vida que realment tenim. 

I, no menys difícil, també ens hem d’acomiadar de la part nostra que s’hi aferra. 

Abraçar plenament el fill que tenim és abraçar l’amor incondicional. 

Però l’amor no és incondicional perquè ignori les dificultats: ho és perquè les coneix, les explora i les abraça. L’amor incondicional es construeix sobre el dolor. Fer-ho és escoltar el llop de l’audàcia.

La meva feina, com a coach, és acompanyar les mares i pares en el camí d’acceptació i reconciliació. Acompanyar en aquesta vivència de dolor, per mantenir el focus en la llum al final del túnel, en la seva potència, en les seves capacitats.

Una potència i unes capacitats que només emergeixen quan, de la mà del nostre llop audaç, hem estat capaços de transitar per aquest dolor.

I, en part, quan hàgim estat capaços de fer d’aquest dolor part de casa nostra. D’una casa que construïm amb les possibilitats que ens ofereix l’infant que tenim, els recursos que tenim, la realitat que ens envolta, incloent-hi les mil i una oportunitats que la vida ens regala contínuament.

El poder de la compassió

Qui no ha patit no té poder, diu el Mark Joyner. El poder de crear, d’avançar, de fruir de la vida… i el poder de cuidar, d’acompanyar uns infants que necessiten que els reconeguem i acceptem. 

Qui no pot afrontar el patiment és possible que en provoqui més. 

Que el perpetuï, en els altres o bé en una autoimatge sostinguda… en peus de fang.

Si has arribat fins aquí, és poc probable que siguis una mare o un pare en negació. 

Però què en fem, amb aquestes mares i pares que fan encara més mal als seus infants? Què en fem quan, per exemple, es tracta de la nostra pròpia parella? O la nostra família més propera amb qui convivim?

Jo et convido a tenir-hi una mirada compassiva. Veure’n el patiment interior que posa en guàrdia el llop de la seguretat. Veure’l fins i tot a través de les màscares en forma de narcisisme, èxit social, menyspreu o irresponsabilitat que puguin mostrar-te. I relacionar-t’hi des d’aquí. Sempre des de la llibertat que et dóna el teu propi llop de l’audàcia.

Perquè així com el dolor no explorat s’encomana, l’audàcia compassiva és protectora i fins i tot transformadora.

Adreça també cap a tu aquesta compassió en aquells moments en què, inevitablement, sentis que rebutges alguna cosa del teu infant… i ho comprovaràs.

Si vols que t’acompanyi a explorar la teva audàcia i compassió, contacta amb mi, i fem una presa de contacte gratuïta.

Anna Rosa Martínez