En la cria dels nostres infants amb grans dificultats, hi ha temes que no són fàcils.
L’escola n’és un.
Escola especial: d’uns pares amb recança…
Moltes mares i pares d’infants amb discapacitat intel·lectual ens hem hagut d’enfrontar al dilema entre escola especial i escola ordinària. Una decisió difícil, sovint presa a contracor.
Totes volem que el nostre infant sigui com la resta.
Anar a una escola especial significa un reconeixement explícit de la discapacitat. D’alguna manera, se’ns fa més difícil “amagar” les diferències – a nosaltres mateixes i al nostre entorn més immediat.
De fet, desembarcar en una escola especial és un bany de realitat.
Si quan hi arribem encara esperem que les dificultats del nostre infant siguin passatgeres, conèixer els seus companys pot ser molt dolorós. I ho és perquè ens tornen, com un mirall, una imatge del nostre infant que no havíem volgut veure.
La qüestió és que, al bell mig d’aquesta imatge, també hi ha les seves potencialitats. Treure-les a la llum i fer-les créixer és el repte dels professionals d’una escola especial competent.
… a uns pares ‘activistes’
Si la nova escola és a l’alçada del nostre infant, sovint en un sol curs moltes de les nostres pors s’esvaeixen.
La raó principal és que observem com el nostre infant es relaxa, va a escola amb més ganes, se sent més comprès, i la seva autoestima puja en un entorn d’iguals on, fins i tot, hi pot destacar.
En el cas d’adolescents que a més presenten comportaments impulsius, l’escola especial comporta un seguiment més proper i un ambient més protegit que el què es troba en l’escola ordinària.
És cert que les mares i pares dels infants menys afectats poden romandre preocupats pel nivell de formació acadèmica d’aquests centres. Nogensmenys, els múltiples beneficis que observem en els nostres infants ens converteixen gairebé a totes en grans partidàries de l’escola especial.
Grans partidàries que, de sobte, podem mirar amb molt d’escepticisme els esforços de la societat per fer la transició cap a l’escola inclusiva, com s’està plantejant darrerament.
Una convenció amb una nova mirada…
La transició cap a una escola inclusiva resulta de la Convenció de les Nacions Unides per als Drets de les Persones amb Discapacitat, i la seva incorporació a la legislació estatal el 2008.
La Convenció suposa un canvi de mirada cap a les persones amb discapacitat física, sensorial, mental i intel·lectual. Aquestes persones deixen de veure’s com a individus que necessiten la protecció de la societat: objectes de protecció. Ben al contrari, la Convenció els considera subjectes amb els mateixos drets i llibertats que la resta de ciutadans a formar part activa de la societat i a autodeterminar-se.
Per fer aquests drets efectius, però, les persones amb discapacitat precisen uns suports que aniran canviant al llarg de la seva vida. Els Estats que han ratificat la Convenció es comprometen a què les societats respectives proveeixin aquests suports.
La Convenció suposa una entrada d’aire fresc i posa les persones amb discapacitat al centre de les actuacions que incidiran en la seva vida.
…una nova mirada que comença a canviar l’educació
En l’àmbit de l’educació, l’esperit de la Convenció es tradueix en impulsar l’escola inclusiva, que suposa una revolució en el sistema educatiu.
Des del punt de vista de la discapacitat, el model educatiu actual basat en l’escola ordinària, l’escola especial, els centres d’excel·lència per als infants amb altes capacitats i l’escolaritat compartida entre aquests models està basat en la segregació. Una segregació que pot romandre en la resta de les etapes de la vida. I que, d’una forma menys dolorosa que en el passat, encara roman.
Davant d’això, la principal promesa de l’educació inclusiva és la no-segregació dels alumnes per raó de la seva capacitat o el seu origen, i l’aportació dels recursos que els calguin per participar en igualtat. Una no-segregació que també comporta la presència dels infants amb discapacitat intel·lectual i la seva incorporació en el dia a dia dels infants neurotípics.
El documental “Peixos d’aigua dolça (en aigua salada)” —que aborda el Trastorn de l’Espectre de l’Autisme— mostra aquesta inclusió a través del seguiment del Marc, un infant de 10 anys amb TEA.
Un exemple és quan el Marc és amb els seus companys de classe al pati de l’escola ordinària (a partir del minut 25:25). Allà gaudeix exactament del mateix dret a ocupar l’espai públic i l’espai mental i emocional que la resta.
La relació amb infants amb discapacitat intel·lectual pot enriquir el paisatge emocional i mental dels seus companys a l’escola inclusiva. A la llarga, aquest enriquiment repercutirà en el conjunt de la societat. Aquesta familiaritat hauria de contribuir, igualment, a la inclusió quan els infants esdevinguin adults.
Val a dir que el documental ens explica que, de fet, el Marc té una escolarització compartida, que alterna en dies l’escola especial i l’ordinària.
Les Nacions Unides acusen
L’escola inclusiva ha estat en el focus de moltes organitzacions que treballen per a la plena inclusió de les persones amb discapacitat i les federacions que les agrupen, incloent-hi DINCAT i Plena Inclusión. Ha estat un llarg camí que, a Catalunya, es va materialitzar legislativament en el Decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu.
La complexitat i la lentitud del procés de transformació del sistema escolar van saltar a la llum pública a finals de maig del 2018: es va fer públic que, arran de la denúncia de l’Associació SOLCOM, per la solidaritat comunitària amb les persones amb diversitat funcional i la inclusió social, el Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides havia fet un informe que denuncia que Espanya comet “violacions al dret d’educació inclusiva i de qualitat” de les persones amb discapacitat:
“se ha perpetuado un patrón estructural de exclusión y segregación educativa discriminatorio, basado en la discapacidad, a través de un modelo médico que afecta desproporcionalmente, y en especial a las personas con discapacidad intelectual o psicosocial y a las personas con discapacidad múltiple”.
L’informe és devastador, i denuncia tant la indefensió de les mares i pares que no desitgen que els seus infants siguin enviats a escoles especials, com la distància immensa que existeix entre l’escola ordinària, avui, a l’Estat, i l’escola inclusiva. Hi ha un factor en l’informe —i en el que és el concepte de l’educació inclusiva— que ha fet saltar les alarmes a moltes famílies: el fet que, com bé assenyala Down Espanya,
“en un sistema basat en l’educació inclusiva i en el dret de no discriminació i la igualtat d’oportunitats, és incompatible que coexisteixin aquestes dues modalitats [centres ordinaris i centres específics d’educació especial]. L’educació segregada contradiu els principis inclusius en què es basa la Convenció i va en contra de la pròpia definició d’Educació, que ha de ser inclusiva per naturalesa”.
L’escola inclusiva significa, doncs, l’adéu a les escoles especials com a tals.
Famílies espantades a la defensa de les escoles especials
Per moltes famílies amb infants a escoles especials, la desaparició d’aquests centres és inadmissible.
Per a ells, l’escola inclusiva té massa riscos. Riscos com que els seus infants rebin mals tractes o abusos per part de companys de l’escola, que no siguin capaços de trobar iguals amb qui relacionar-se, la càrrega que suposa per a l’autoestima dels infants sentir que perpètuament estan per darrere dels seus companys en l’aprenentatge…
Tot plegat, el gran risc que sembla que percebin és que l’escola inclusiva no acabi sent més que l’escola ordinària rebatejada.
Algunes d’aquestes famílies han creat una campanya en què reivindiquen que es mantinguin tots dos tipus d’escola.
inclusivasiespecialtambien.org
La campanya compta ja amb el suport de 100 entitats.
La inclusió, un pas meditat, mesurat, pressupostat i decidit
Com deia a l’inici de l’article, tots els pares volem la inclusió dels nostres infants.
Tot i haver viscut els beneficis de l’escola especial en l’autoestima dels meus infants, considero que hi hagués renunciat si l’opció hagués estat una escola realment inclusiva.
Aquesta és la crida i cap aquí ens adreça el Decret 150/20417.
Però, com a tota transició, no serà possible d’un dia a l’altre.
I, sobretot, no serà possible sense una bona organització i una gran inversió de recursos.
No pot ser un ‘salt al buit’ que acabi generant situacions injustes per els infants i joves neuroatípics.
És això el que ha fet saltar l’alarma —les pors— a molts pares i mares.
I no penseu que a mi no m’afecta aquest debat. Us en poso un exemple:
Les escoles on van els meus infants fa un any se’ls volia demanar lliurar un docent —no reemplaçable— per fer formació sobre la discapacitat per a docents de l’escola ordinària. De fet, els centres d’educació especial (CEE) estan cridats a esdevenir centres d’educació especial proveïdors de serveis i recursos (CEEPSIR). A transformar-se, més que a desaparèixer. Si més no, a mitjà termini.
Aquest fet, que finalment no es va produir, hagués tingut una repercussió negativa sobre la qualitat del servei ofert a l’escola.
Està clar que treure recursos no pot ser el camí per fer aquesta transició.
Aquest repte requereix, tant sí com no, que se li donin tots els recursos que calen:
> Un professorat generosament preparat i motivat
> Un nombre de docents i professionals suficient per assegurar que cada criatura rep el suport que necessita dins de l’aula així com en els espais comuns: els patis, els menjadors, les extraescolars i les sortides.
> I l’abordatge de les legítimes preocupacions de les mares i pares…
Els grans canvis s’han de preparar amb temps, amb il·lusió, amb recursos. I més en el cas que afectin les persones més vulnerables.
Sóc conscient que hi ha múltiples organitzacions que hi treballen. I no ens podem permetre una paràlisi per l’anàlisi.
Cal deixar la por de banda… i la millor manera és aconseguir una transició justa cap a un futur millor.
Un futur en el qual no només les escoles especials desapareguin, sinó també les escoles ‘ordinàries’, perquè l’escola inclusiva sigui una realitat.
Anna Rosa Martínez
671 51 17 11
Segueix-me a les xarxes socials. Fem comunitat!
0 comentaris