Em permetreu que amb motiu del Dia Internacional de la Síndrome de Down, avui faci una entrada molt especial. Un homenatge a una dona que, sense voler, em va ensenyar el camí. Es deia Fina Soler Milà i, malauradament, ens va deixar fa ja set anys.
Com n’estava jo de perduda…
La Fina era la mare de quatre infants, ara ja adults. El més petit era el David (ella en pronunciava el nom en anglès) i tenia síndrome de Down.
Vaig conèixer la Fina quan jo era delegada de Greenpeace a Catalunya i ella es va sumar a Tanquem les Nuclears (TLN), una coordinadora informal. La Fina era baixeta i no feia cap honor al seu nom. Tenia una cara rodona, plena, amb uns ulls verds ben vivaços i un somriure sempre a punt. Parlava de forma entusiasta i com demanant perdó per si no en sabia tant com els companys de taula.
Un xic ingènua, em va semblar, a mi… I si n’és, de cert, que la ignorància és agosarada!
Va passar el temps i la Fina i jo anàvem coincidint a TLN i en les activitats que organitzàvem. Era una persona càlida, que coneixia allò que se’n diu, tothom. D’altres me n’havien explicat coses, però no va ser fins a un dia en què vam fer una tasca plegades i després vam dinar juntes que em va parlar d’ella.
Un dia que per a mi ha quedat com un exponent de com n’estava jo, de perduda… davant de la seva serenor.
Anem a pams.
El David, el sol de la seva vida
La Fina Soler Milà venia d’una família del Penedès. De joveneta, va festejar amb el Pasqual Maragall, i posteriorment es va casar i es va establir amb el seu marit a Nova York, on tenien una empresa (no recordo de quin tipus) a Brooklyn, molt a prop del pont. El seu home dirigia l’empresa i ella n’era la cap comercial o relacions públiques. “Estava primíssima”, Anna Rosa, em va dir. Tenia uns fills fantàstics i la vida d’una triomfadora.
Fins que va arribar el David. I el seu marit no va voler acceptar-lo com era.
El David va anar a les millors escoles especialitzades de Nova York, fins que van tornar cap a Catalunya, on la primera experiència escolar del David va ser terrible.
La Fina no ho va consentir i va esdevenir el que va seguir sent fins a la seva mort: la gran vetlladora del desenvolupament del seu fill.
En això, la Fina es va trobar sola; bé, amb els seus fills més grans. Es va separar i, pel que em va explicar, el seu exmarit es va desentendre totalment del David.
Per ella, la preocupació més gran era el futur del David quan ella ja no hi fos… De manera més immediata, durant la nostra conversa em va expressar la seva indignació de com les retallades de la crisi econòmica havien afectat el centre on treballava el David.
El David era el sol de la seva vida, però la seva vida no era només el David. Havia creat una empresa energètica, justament la que havia contribuït a l’edifici bioclimàtic del CAP que em pertoca. Els seus altres tres fills havien tirat endavant: dos d’ells treballaven a la seva empresa, i l’altre portava del restaurant japonès on vam anar a dinar.
Al llarg de la conversa em va comentar tot allò que abans li havia interessat tant, de la vida a Nova York, se li va fer superficial… no ho trobava gens a faltar!
I jo escoltava la Fina com si això de tenir un fill amb discapacitat no anés amb mi…
Ai…
La vida de la Fina va ser especial fins al final
I el cert és que jo aquell dia estava molt malament. Recordo haver parlat per telèfon amb la psicòloga que aleshores portava el meu fill. De ben segur que em va canviar la cara. Per a mi eren dies molt difícils.
Que anés endarrerit en els aprenentatges em preocupava, però els seus brots —que jo encara catalogava com a atacs— m’angoixaven. Per ell i per com en responia jo. Calia afegir-hi les dificultats de la meva filla.
Clar i català, en aquells moments la meva vida era un infern, en què jo em trobava sobrepassada per les dificultats dels meus infants.
En aquell moment, només trobava suport en el meu marit i refugi en la meva feina i en les amigues…
Ara ho veig clar: en aquella etapa, jo estava en plena negació de la possibilitat remota que els meus infants poguessin patir una discapacitat. Tot ho vinculava a l’abandó dels meus fills i a la meva poca capacitat com a mare.
Tot el contrari que la Fina.
Sempre em preguntaré si la Fina va adonar-se’n o no de quina era la meva situació. Se la va endur un càncer un any després, abans que els meus infants fossin diagnosticats.
La vida de la Fina va ser especial fins al final. Va compartir la seva última habitació, a l’hospital, amb una ucraïnesa víctima de Txernòbil, ella, una antinuclear de socarrell. La mort gairebé la va sorprendre tocant la guitarra…
Quan la Fina va marxar, jo vaig sentir que perdia una companya en la lluita antinuclear.
I ara, uns quants anys més tard, un cop he fet la meva pròpia travessa personal, i que tinc les eines i el propòsit d’acompanyar altres mares a fer la seva, és quan me n’adono que vaig perdre un involuntari referent com a mare.
Ara que, finalment, comprenc, com ella, que el meu avió va aterrar a la proverbial Holanda. I en frueixo dels paisatges.
Gràcies, Fina!
Regala’t una presa de contacte gratuïta i sense compromís
Si ets mare adoptiva o d’un infant amb dificultats i t’has sentit concernida, potser és el moment d’oferir-te un espai per a tu. El teu benestar és el millor regal que pots fer-te a tu i als teus.
T’acompanyo en sessions individuals a prendre consciència i adquirir eines per gaudir de la vida, tot i les dificultats.
Anna Rosa Martínez
671 51 17 11
Segueix-me a les xarxes socials. Fem comunitat!
0 comentaris