Tot a la vida té dues cares.

La de l’esforç, la incertesa, el patiment…

I la de la joia, la vivència, la descoberta.

Totes dues hi són. I hi seran.

Però de nosaltres depèn en quina hi fem èmfasi. O assegurar-nos que també fem èmfasi en aquella que ens sigui més difícil de copsar. Particularment, quan ens sentim arrossegades pel desànim.

És el nostre poder.

 

Confinats amb les nostres pors

Aquests dies de confinament social són un repte per a tothom;  a nosaltres, les mares i els pares adoptius o d’#infantsneuroatípics, com afegit,  se’ns han obert mons que ens feien por.

Ho confesso: a mi, em feia por.

Què farem amb el meu fill tancat a casa tot el dia, sense sortir, sense poder desfogar-se?

Com sobreviurem sense recursos externs?

I amb ella, la nostra filla?

Com serà possible que comparteixin espais?

Això sense deixar de banda, és clar, la preocupació per la malaltia, pels meus pares, per les nostres amistats, per…

Escriure en aquest blog, compartir amb vosaltres els meus recursos, seguir investigant per adquirir-ne més… m’ha ajudat molt a mantenir la calma.

 

I estar-nos tots tancats a casa, sense enlloc on anar i sense gaires compromisos a honrar, ens ha proporcionat l’espai ideal per reiniciar la connexió.

 

Deixeu-me anar enrere.

 

Una oportunitat per enfortir el vincle

Quan vam anar a conèixer els nostres infants, els professionals de Colòmbia ens van dir que estiguéssim per ells una temporada, que els consentíssim i establíssim un vincle.

Però nosaltres vam ser més llestos.

Ens vam dir que havien de ser nens com els altres.

I, sense ser-ne plenament conscients, vam començar a “reproduir” el CD Rom d’educar els infants que havíem gravat dins nostre quan els nostres pares ens criaven.

Tot plegat… una estratègia millorable.

 

Quan hi penso, encara sento com el fantasma de la culpabilitat m’envolta.

 

Afortunadament, ara el reconec i puc mirar-lo aquest fantasma als ulls, reconèixer-lo, observar-lo i deixar-lo passar. Puc sentir com m’abraça, però ja no em pot engolir.

Ara he après a moure’m des de la responsabilitat. I aquests dies han estat una oportunitat per aplicar-la.

Una oportunitat de ser a casa amb els meus fills i posar el vincle per damunt de tot.

Una oportunitat de fruir-los, d’estar per ells, sense pressions.

En aquest sentit, han estat un regal.

I no us penseu que tot és perfecte, que tenim una gran rutina, que fan els deures… No. O sí, qui pot. Qui és en el moment de fer-ho.

 

Si la nostra relació és un edifici, aquests dies no estem només posant una bastida, no estem arreglant la façana… estem enfortint els fonaments.

 

Consolidem uns fonaments que ja fa temps que estem revisant, que estem treballant. Però que sempre requeriran feina.

En el nostre cas, els fonaments de la nostra relació entren en contacte immediat amb el forat que els nostres infants, adoptats, tenen dins seu. Però també les dificultats afegides es tradueixen en més necessitats. Necessitats que només serem capaços d’identificar des de la calma, l’observació i l’empatia.

 

Què els passa als nostres infants?

Els nostres fills i filles embeuen les nostres emocions com esponges. Si estem preocupades, ells ho estaran. I a fe que, com he dit, és difícil no estar-ho.

Parlem amb tothom sobre la malaltia. Jo, ho faig. Amb les meves germanes, sobre els meus pares. Amb el meu home, sobre la possibilitat que n’estigui passant una versió lleu, afortunadament! Sobre les persones que han patit pèrdues.

I ells ho senten i… bé, ja n’he parlat.

 

Mai no hem de subestimar la por dels nostres infants a la mort.

 

La por a la mort pròpia, i a la nostra mort, la mort dels pares que els sostenim.

Que no puguin verbalitzar aquesta possibilitat la fa encara més angoixant.

I a això cal afegir-los la preocupació pels seus mestres, amics, entrenadors…

No és sorprenent que es puguin posar nerviosos, o que no gosin connectar amb el seu interior, i cerquin maneres —electròniques o no— d’evitar aquest contacte.

 

Com abordar les pors

Davant d’això, nosaltres comptem amb la nostra llibertat.

La nostra capacitat de veure el seu comportament com un crit d’auxili i no com una agressió personal.

La nostra capacitat de gestionar les nostres emocions i connectar amb la nostra joia interior.

La nostra capacitat de renunciar a posar ordre de forma unilateral, i comptar amb ells per establir les rutines que ens puguin valer a tots plegats per aquests dies.

La nostra capacitat d’aprofitar aquest espai per emprendre el nostre camí de reconciliació amb les seves dificultats… i les nostres.

Et costa abordar les pors dels teus infants? I les teves?

Estic aquí per acompanyar-te. Perquè hem de surar, sí o sí.

Si ho consideres, estic oberta a fer una presa de contacte gratuïta per Skype.

Truca’m i la concertem!

Perquè aquest és el començament d’un viatge que podem fer plegades.

 


Regala’t una presa de contacte gratuïta i sense compromís

Si ets mare adoptiva o d’un infant amb dificultats i t’has sentit concernida, potser és el moment d’oferir-te un espai per a tu. El teu benestar és el millor regal que pots fer-te a tu i als teus.

T’acompanyo en sessions individuals a prendre consciència i adquirir eines per gaudir de la vida, tot i les dificultats.

 

Anna Rosa Martínez

hola@demareamarecoaching.com

demareamarecoaching.com

671 51 17 11

 

Segueix-me a les xarxes socials. Fem comunitat!


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *