Una temptació que s’autojustifica

Les mares i els pares sentim tant el desig immens com la responsabilitat quan no l’obligació de fer tot allò que sigui a les nostres mans per tal d’assegurar als nostres fills el millor futur possible.

Un futur que ens espanta, sobretot quan els nostres infants tenen dificultats, i per al qual volem que siguin el màxim d’autònoms i estiguin el màxim de preparats.

Per ells, és clar, i també per nosaltres.

Evidentment, desitgem que els nostres fills progressin dia a dia, i que la nostra convivència sigui el més còmoda possible…

Però aquest afany de progrés pot fàcilment dur-nos a imposar-los comportaments o aprenentatges que considerem imprescindibles. I si trobem una resistència forta, o fins i tot una protesta, podem insistir més i recórrer, fins i tot, al càstig.

 

La nostra urgència per tal que arribin el més lluny possible, o per facilitar-nos el nostre dia a dia pot dur-nos a mancar-los el respecte. A ignorar com veuen ells el món per imposar-los els comportaments o capacitats que nosaltres desitgem.

 

Però no pot haver-hi amor si no hi ha respecte, en qualsevol relació, sobretot en la relació amb els nostres infants i joves.

Actuar des del respecte implica dos aspectes cabdals: atorgar legitimitat a l’altre i acompanyar-lo amb una certa la distància.

 

El respecte que atorga legitimitat

Respectar els nostres infants passa necessàriament per acceptar-los tal com són, atorgar-los internament la legimitimitat de ser exactament com són.

El respecte està a empènyer-los des d’allò que són, no des d’allà on nosaltres volem que arribin. O des d’allà on ens agradaria que fossin.

Però és difícil oferir respecte quan una no s’ha sentit respectada, oi?

Possiblement, moltes de nosaltres ens hem sentit tractades amb molt poc respecte pels nostres infants i adolescents quan pateixen explosions emocionals. Potser ens hem sentit agredides ja quan eren petits i aquesta vivència pot augmentar en el cas dels adolescents, en l’expressió dels seus conflictes emocionals en un moment en què estan a màxima potència.

Davant d’això, hi ha una frase d’en Benjamin Smythe que ens pot ajudar a situar-nos com a mares que som, en aquest conflicte que podem estar vivint:

 

“Els altres només et tractaran amb una mica més del respecte amb què et tractis a tu mateixa”.

 

A més, el respecte cap a nosaltres mateixes el respecte profund és a l’origen del nostre respecte envers els altres. I és sobre aquest, sobre el nostre respecte cap a nosaltres mateixes, que podem treballar per enfortir-nos i viure amb menys conflicte les dificultats dels nostres fills.

 

La distància que genera el respecte

Recordo una conversa en una presa de contacte en què una mare m’explicava com se’n sentia de lligada al seu fill que, sobtadament, havia entrat en un quadre de Trastorn de l’Espectre Autista (TEA). La mare se sentia absolutament colpida i arrossegada per la pèrdua de les capacitats del seu infant, que fins uns mesos abans no havia mostrat tenir unes dificultats extraordinàries.

Al llarg de la conversa, aquella mare va poder prendre consciència que aquella identificació no la posava en el millor lloc per poder sostenir el seu infant.

 

Viure com a propi el patiment que no podia estalviar al seu fill l’exposava a un desbordament emocional que la mantenia impotent.

 

La mirada des del respecte als nostres infants ens permet distingir les seves dificultats i els seus mèrits dels nostres.

El seu destí, del nostre.

Les seves responsabilitats, de les nostres.

Els seus límits, dels nostres.

D’aquesta manera ens deslliurem de la càrrega que suposa fer-los nostres i, per tant, sentir-nos personalment carregades i com a conseqüència ressentides amb les seves dificultats.

Aquesta llibertat és el que ens permet acostar-nos-hi des de l’amor incondicional, perquè els estimem a ells com són, pel què són, no pel que signifiquen per a nosaltres.

 

Nous testimonis que ens guien

Com a mares ens pot ser difícil saber com relacionar-nos amb els nostres infants en les seves diferents etapes, especialment en l’adolescència, perquè no tenim referents.

En aquest sentit, estem en un moment nou de la història en què hi ha persones neuroatípiques adultes i també joves adoptades que estan compartint les seves vivències a través d’Internet i les xarxes socials.

I aporten una perspectiva fresca que, si bé que segur que no és la del nostre infant cadascun és un món sí que ens pot ajudar moltíssim a aprendre sobre la seva mirada.

Jo en segueixo molts d’ells a les xarxes socials i m’enriqueixen.

Si en tens interès a conèixer-los o vols compartir algun dels teus referents, fes-m’ho saber en un comentari.

 


Regala’t una presa de contacte gratuïta i sense compromís

Si ets mare adoptiva o d’un infant amb dificultats i t’has sentit concernida, potser és el moment d’oferir-te un espai per a tu. El teu benestar és el millor regal que pots fer-te a tu i als teus.

T’acompanyo en sessions individuals a prendre consciència i adquirir eines per gaudir de la vida, tot i les dificultats.

Anna Rosa Martínez

hola@demareamarecoaching.com

demareamarecoaching.com

671 51 17 11

Segueix-me a les xarxes socials. Fem comunitat!

 

 

 

 

Categories: Respecte

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *